Episodio 2: El ataque de los clones

Bé, ens anem superant. Avui he aconseguit passar del taulell de la dona que necessita All-Bran i he aconseguit que m'atengués un funcionari gangós amb molt de temps lliure. Però bé. Jo alimentava esperançes. Falses, obviament. No tenia present la omnipotencia dels buRRòcrates.

Amb un certificat de l'Assegurança Escolar a les meves mans, ja em sentia un pèl més segur per enfrentar-me al gran monstre. No, Padre.

Primer de tot, la dona del taulell m'ha dit que estava segura que necessitava més documentació (COm per refiar-se'n, visto lo visto), però m0ha donat un número per esperar-me.

Gangoso: En que et puc ajudar?
Jo: Vull saber quina documentació necessito exactament per fer-me la targeta Sanitaria Europea. Soc de Muface
G: Ah, bé, llavors la cobertura te l'ha de donar Muface. És a dir, si tu te'n vas de viatge, una setmana, per exemple, doncs la cobertura te la dona Muface. (Comencem repetint tot dos cops, per si de cas...)
J: Ja, bé, però jo es que me'n vaig tres mesos...
G: Si, si, només estic acotant opcions (¿?)
J: Ehm... me'n vaig per estudis, tres mesos, a Irlanda... tinc aquí la Assegurança Escolar, i a Muface em diuen que...
G: Si, bé, si tens voluntat d'entendre'm veuràs que et dic que Muface ha de saber que això és competència d'ells...
J: I ells em diuen que puc venir aquí a demanar la Targeta Sanitària Europea si tinc un comprovant de l'Assegurança escolar.
G: Bé, bé, si, bé, se't pot fer un certificat substitutòri conforme estàs cobert, però hem de certificar que estàs matriculat al teu centre d'estudis, perquè si no hi estiguessis matriculat, eh...
J: Ja no m'aniria d'Erasmus, probablement, però ja l'entenc, ja...
G: Si bé, està clar que no et podem fer la targeta Sanitària... (Que, senyor, avançem o què?)
J: Certificat substitutori. Què necessito?
G: Una matrícula de l'any que ve, un document conforme tu te'n vas a estudiar dins la connexió amb el teu propi centre. Diguessi'm, una prova del vincle que uneix... perquè tu allà hi vas vinculat a què?
J: Vinculat al meu centre i a l'universitat d'allà...
G: I prou? (Si, si, confesso, vaig a militar a l'IRA, però no ho digui gaire fort!!!)
J: EN principi no... a la universitat i prou.
G: Ah, bé, bé... (Silenci) Té validesa durant 90 dies.
J: Què?
G: El certificat substitutori té validesa durant 90 dies, és el màxim que puc fer.
J: D'acord. Això vol dir que he de venir la primera setmana de setembre.
G: Home, si tu i la teva familia marxessiu, de vacances, diguessim, el 15 de juliol, doncs seria un altre cas, te'l podria fer ara en principi, però es clar...
J: Si, si, es clar que no és el cas...
G: Perquè no és el mateix una setmana que tres mesos... (No te jode el filosofo)
J: Així que he de venir la primera setmana de setembre...
G: Clar, si algú em ve i em diu, només vull cobertura durant 60 dies, no li puc fer, perquè el mínim és 90 díes, i si algú em diu que vol cobertura fins al gener, doncs tampoc, perquè el màxim es 90 dies.
J:Ves qui ho havia de dir. Així doncs, vinc aquí amb els papers de l'Erasmus i la matricula del meu centre la primera setmana de Setembre i em podeu fer el certificat aquest?
G: Eh...
J:...
G: Si, si...
J: Bon dia tingui...



Hi haurà episodi tres? El retorn dels Sith? Uhm, no ho crec, els burrocrates ja fa temps que hi son, no els hi cal retornar...

La incompetència feta professió: Institut Nacional de la Seguretat Social

Aquest matí m'he hagut d'arribar a l'Institut Nacional de la Seguretat Social per tal de tramitar la Targeta Sanitària Europea, que necessito al setembre per anar-me'n a Irlanda a estudiar tres mesos.

Quan he entrat, he vist de seguida el mostrador corresponent. Hi havia dues dones. Sobre el cap d'una d'elles, penjava el cartell "Targeta sanitària europea", i tenia un munt de cua al davant. Sobre el cap de l'altra dona no penjava cap cartell, i apenes hi havia cua. Partint de la base de que no podia ser tan bonic, m'he apropat a la cua i m'he colocat l'últim. Quan ja gairebé em tocava, la dona que no tenia feina m'ha mirat amb cara despreciativa i ha dit: "Que aneu tots junts?". Jo he mirat les quatre persones que duia davant, l'he tornada a mirar i he dit "no". Llavors m'ha demanat que m'apropés i m'ha preguntat què volia. Ha seguit una conversa curiosa.

Dona: Què necessites?
Jo: La targeta sanitària europea.
D: Per què?
J:Me'n vaig a estudiar tres mesos a Irlanda, al setembre. És una beca Erasmus de Cicle Formatiu de grau superior...
D: Saps que només és vàlida dins els Paisos de la Unió Europea i Suïssa, oi?
J: ... mhmmmm... Irlanda... que jo sàpiga...
D:Dona'm el DNI... Ui, tu no estàs treballant!
J: No, no estic treballant...
D: Llavors això no ho pots demanar, home...
J: Ah, no?
D: No, no. Tu no treballes des del setembre de 2007. Això vol dir que tens dret a tres mesos de cobertura sanitària a l'estranger.
J: Doncs és el que necessito, tres mesos...
D: Ja, però ara no treballes així que de fet no hi tens dret.
J: M'encanta l'Estat del Benestar... Escolti, jo començo a treballar la setmana que ve, ja he signat el contracte, això no serveix?
D:Si, naturalment... Hauries de venir just abans de marxar, a finals d'agost o així, si ja estàs treballant.
J:Però es que ja no estaré treballant, es un contracte de durada definida...
D:Caram, quina durada més curta, doncs...
J: (En aquest punt, plantejant-me si la dona era subnormal profunda o col·laboradora en una càmara oculta). Si, ja, benvinguda al mon dels joves. Llavors, què he de fer exactament?
D:(Mirant l'ordinador amb cara d'il·luminada, tot de sobte) Oh, però no entenc, no ets de la seguretat social?
J: No, soc beneficiari de MUFACE, els meus pares son funcionaris.
D:Aaah, llavors has d'anar a MUFACE
J: VInc d'allà, m'han dit que vingui aquí.
D:Doncs hauries d'anar allà...
J:Pretén que em tornin a enviar aquí, i vostè em torni a enviar allà, i així ad infinitum?
D: Ad...?
J: Oblidi-ho. Llavors, si Muface em diu que aquí i vostè que allà, jo què faig?
D: No ho sé, però aquí no podem fer res per tu, no ets de la seguretat social.
J: Ja...

En aquest moment de la conversa he vist un paper sobre el taulell on deia:

SEGURO ESCOLAR: Los estudiantes beneficiarios de MUFACE afiliados al seguro escolar, pueden obtener la tarjeta sanitaria europea para viajar a paises de la union y suiza dirigiéndose al Instituto Nacional de la Seguridad Social.

J: Uhm... i això?
D:Això?
J:(Li llegeixo... la dona posa cara d'alarma)Si, això, això què?
D: Oooh, però, tu... però tu tens l'assegurança escolar?
J: Si, naturalment...
D:Però no te'n vas d'Erasmus.
J: Si senyora, i estudio un cicle formatiu...
D: Ja, ja... i no te n'anaves a...
J: Irlanda, pais de la unió europea, si...
D: I ets de... Muface?
J: Senyora, li juro pel que mes vulgui que no soc un alienigena que hagi vingut aquí per abduirla. Només soc un estudiant que va a l'estranger. Així que podriem actuar amb normalitat i dir-me que he de fer per tenir la targeta sanitaria europea... sisplau!
D: Portar-me un certificat de l'Assegurança escolar.
J:Gràcies. Bon dia tingui.
D: Bon dia...


Es que... hay que joderse!!!

L'economia, becs! Episodi II

· Episodi I

Recapitulem, doncs. Deixant de banda per un moment el tema del etern augment del marge de benefici, la qual cosa és mes cultural, i se va al episodio III, sembla ser que el problema, El Problema, el Perquè de les pujades de la tarjeta de metro, de la fruita, de la llet, i de totes aquestes coses que al ciutadà bàsic li interessen força més que les pujades dels tipus d'interès, parlant clar, és la inflació. Resulta que d'inflació n'hi ha de tres tipus: Quan puja la demanda i la producció es manté estancada, quan puja el preu de la mà d'obra o les matèries primeres, i la inflació "imaginària", és a dir, quan algun listo preveu que es produirà una de les dues anteriors i decideix anar-se preparant apujant els preus.

I ja se que dec estar descobrint la sopa d'all i tal però... el govern no està precisament per evitar aquesta mena de coses? Vull dir, no ho sé, regular preus, donar ajudes econòmiques als productors per no afectar els mercats, etc etc...? I doncs què coi passa amb aquest govern que se li va la crisis de les mans? Potser la resposta fàcil és pensar en el seu slogan electoral, "Si tu no votas, ellos volverán". I, desgraciadament, tenen part de raó. Tots sabem de què va el PP. Tots sabem que busquen la fractura, la polèmica, el estar en primera línea internacional encara que costi moltes vides (ja sabeu, iraquianes i madrilenyes, per exemple). però si escarbes una mica, no dic informar-se a fons, no, no, no és necessari, només escarbar una miqueta en la secció d'economía de qualsevol diari i hi trobaràs termes com "Desacceleració", "Crisi Econòmica Mundial", etc...

De que cony va això de la crisi Econòmica internacional, em pregunto jo... Anem a investigar...

Sembla ser que tot comença en un estancament de l'economia nord-americana, que passa de creixer un 5% a créixer un 1%. Això, d'alguna manera, crea una important davallada del negoci Hipotecari, que és dels que mou més diners, per no dir el que més. Paralelament, pel que es veu, també cau en picat l'index de producció manufacturera i puja l'atur. Tot aquest cúmul de situacions econòmiques fan que Estats Units es trobi en la pitjor situació econòmica des dels anys 40, i això que por aquel entonces sortien d'una guerra a gran escala (Podriem suposar que les guerres sempre passen factura, però no m'atreveixo a confiar en tal justicia poètica).

Bé, mes o menys, tots som conscients de que EEUU es qui talla el bacallà en aquest mon. El dolar cau, i els simpatics agents de borsa es caguen a les calcetes, ja l'hem feta bona, tothom a vendre accions com un desesperat, els mercats de valors cauen en picat, tot cau en picat, tots els paisos tenen por que la crisi Americana els hi provoqui una crisi a ells, i amb tanta por, acaben ells mateixos per provocar la crisi que volen evitar. Naturalment, aqui el problema es que quan la gent preveu crisi, intenta salvar la seva butxaca en comptes d'intentar evitar la crisi, i això és el que produeix la crisi. Veieu com l'economía es un joc de malalts?

Homes sense emprentes

Tinc l'obssessió, gairebé podriem dir la manía, que l'esser humà ha d'evolucionar. Que si, que molt bé, que ja casi curem el càncer, que l'estat del benestar i el triomf de la democràcia. T'hi cagues, resumint. Però no n'hi ha prou. Tot el món es mou en termes socio-econòmics, en correcció política i en txitxarel·los pidolant vots. I és això, el zenit de l'evolució? La meravella moral que suposa l'esser humà, un animal amb consciencia de si mateix, de l'univers, dels que l'envolten? Som això i prou?

Som una caixa d'eines sense manual d'instruccions. Ens accelerem desmesuradament amb descobriments que podrien salvar el mon i que, inexplicablement, sempre acaben fent-ne un lloc una mica pitjor. Busquem un ésser diví que ens digui com podem viure bé, i aquesta recerca ens acaba portant per norma general a la millor manera de matar-nos els uns als altres. Triem polítics, triem fronteres, triem models econòmics per poder viure mitjanament bé, el pacte social, que diriem, i l'únic que aconseguim són odis mutus, desacords, i en casos més extrems, guerres, dictadures, genocidis, repressions i monstruositats vàries.

La trista veritat, i com més hi penso més clar ho veig, es que el prototip d'home o dona occidental és un individu sense emprentes, sense trets que el caracteritzin, que no arriba mai a pendre consciencia de si mateix d'una manera raonable. És un problema molt profund i filosòfic, ho sé, qui soc jo per dir a ningú quina percepció ha de tenir de si mateix? Ningú, sospito, però aquest mon és així d'estrany, estic en el meu dret de dir-ho, i això es de les poques coses bones que tenim.

Quan arribava el segle XXI, llegia articles sobre el canvi d'era. S'acaba l'era de Piscis, deien, s'acaba l'era de les grans religions, s'acaba l'era en que l'home ha estat incapaç de pensar per si mateix, arriba l'era de l'home, arriba l'era de l'individu, arriba l'hora de que cadascú de nosaltres sigui un petit miracle en miniatura.

L'únic que veig és que cada dia més i més la nostra espècie neda en l'ignorància més egoista i cruel. Oblidem l'història, oblidem tot el que s'ha dit fins ara i intentem construir un nou segle sense fonaments, reneguem de tots el que s'ha fet o dit abans de nosaltres, i tot per pura mandra d'informar-nos. L'esser humà és l'animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Una, dues, tres, les que facin falta, però de debò algún dia pendre'm consciencia de que les coses han de canviar? Que així no anem enlloc? Que ens estem carregant al planeta i als seus habitants? Que això no pot ser, que s'ha d'acabar. Jo ja m'imagino, senyors astròlegs, que quan es parla d'un canvi d'era, no es poden esperar resultats en una dècada. Però m'esgarrifa pensar QUÈ haurà de passar perquè les coses canviin. Una altra guerra mundial? Un parell o tres de genocidis més? Alguna altra epidèmia mortal, a més de la SIDA, de la tuberculòsi i unes quantes més? No podem obrir els ulls, així, sense mes, una revelació profunda, un altre Maig del 68, no ho sé, el que sigui, per tal que no hagin de morir mes innocents per culpa dels essers humans que llisquen per la vida sense deixar cap petja, els que es consolen amb arribar a final de mes, de tots els homes i dones sense emprentes que no donen cap us a la seva vida, i nomes malgasten el viatge entre el bressol i la tomba.

Emancipeu-vos de l'esclavitud mental. Ningú excepte nosaltres mateixos pot alliberar les nostres ments.

Manifiesto por una lengua común

Manifiesto por una Lengua Común

Aquí la tenemos, la nueva patraña que se sacan de la manga este colectivo que nos es supuestamente paisano cuya única función en el mundo es la de hacer creer al ciudadano que vivimos una guerra ideológica perpétua. Y sin disiumlo, dejan claro cual es el mensaje desde la primera línea de su manifiesto:

"Desde hace algunos años hay crecientes razones para
preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la
lengua castellana"

Algo queda claro nada más empezar: Para encontrarle el pulso a éste país, hay que crear preocupación. Una preocupación tangible, una preocupación latente, una preocupación por imminentes y devastadores ataques a la Unidad Nacional, en resumen, que, aceptemoslo, es lo que mas tira del carro al feroz espíritu ibérico.

Todo esto forma parte de un proceso que se viene fraguando de los últimos años a ésta parte. El primer síntoma que detecté, que me dejó francamente pasmado, fué el famoso "Ciudadanos de Segunda", una ruina pseudo-periodística que fue defecada, no se me ocurre otra palabra, por Telemadrid. En esta demostración de pura bazofia y manipulación periodística, se pretendía alertar al buen español (si, si, a ese al que yo envidio tanto) de que estaba siendo atacado, menospreciado, defenestrado, y, si cabe, violado inadvertidamente, por el contubernio nacionalista que tanto se ensaña con la unidad de la pátria. Mi reacción fue, primero, la hilaridad ante tal suma de disparates soltados con total desparpajo por una espécie de Telepredicadores del Apocalípsis Linguistico. Seguidamente, llegó la rábia contra el pobre concepto de periodismo que se tiene en este pais, y seguidamente, el miedo. Si, si, el miedo. Y por dos motivos. El primero se basa en mi poca confianza en el buen español. Ya saben, suele ser un tipo simplon, mas bien algo paleto, con buena fe la mayoria de las veces, y con unos principios bien cimentados de lo que es su patria. El segundo motivo de mi miedo fue el pensar que hay individuos, con mentes pensantes (o no), que orquestran este tipo de mentiras con algun objetivo determinado, a saber, la fractura social, la agitación socio-política, el fomentar el odio, y quién sabe cuantas cosas mas. El miedo a que haya gente que sea consciente del daño que estas cosas hacen al país, y que tengan la suficiente sangre fria para impulsarlas. "Bueno", me dije, "es telemadrid, no es la BBC, no vamos a cortarnos las venas". Y ahi quedó la cosa.

Y aqui vienen otra vez. Si con sus "Ciudadanos de segunda" el buen español podia caer en la falacia del "Lo dicen en la tele", que, les guste o no ha perdido credibilidad en los ultimos años (Grácias a dios que Umberto Eco se explayaba con los Apocalípticos e Integrados), ahora se pueden sustentar en el "Los intelectuales lo dicen", que siempre tiene un peso mayor.


Mario Vargas Llosa, José Antonio
de la Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella,
Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi
Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen
Iglesias, Carlos Martínez Gorriarán, Jose Luis Pardo, Alvaro
Pombo, Ramón Rodríguez, Jose Mª Ruiz Soroa, Fernando
Savater

Estos son, nada mas y nada menos, los emisores de tan alarmista mensaje. Personas que, sin duda alguna, deberían estar familiarizados con conceptos como el de Lengua minorizada, el de Bilingüsimo, Diglosia, etc, etc, etc... (Bilingüsimo en Wikipedia). Algunos de ellos, además, catalanes (Salvando a Boadella. Respetaré su voluntad expresada en su libro Adios Cataluña, de ser orïundo de Madrigal de las Altas Torres). Y eso es lo que me vuelve a llevar al miedo. De nuevo salvando a Boadella, cuya mera existencia me parece una prueba de que el ser humano no está ni muchísimo menos hecho a la imagen y semejanza de Dios, estos individuos, hombres y mujeres cultos, cosmópolitas, leídos, lectores, y en gran parte escritores, defienden el derecho al monolingüsimo, lo cual para mi no tiene ningún sentido. ¿Como se puede ser escritor y rechazar el bilingüsimo, que no deja de ser, creo yo, puro enriquecimiento cultural? Pues resulta que yo iba mal fijado. Que el Bilingüsimo es puro fascismo Nacionalista. Que protejer la lengua própia ante una situación que, sin las politicas lingüsticas severas de Catalunya se aproximaría alarmantemente a la Diglosia, es pura ceguera cultural, y no solo eso, por supuesto, no, sino que ademas ¡el castellano es una lengua perseguida en Catalunya! El no va mas, señores, si señor, les aplaudo.

Me gustaría ver si estra gentuza que se precia de ser gente de mundo y de sufrir tanto por el estado de la nación (si la Generacion del 98 levantara la cabeza...) se han levantado nunca de su sofá de piel o de sus colchones Lo Monaco para pasear-se, digamos, por Nou Barris, ese distrito barcelonés tan olvidado pero que es una cuarta parte de Barcelona, o para entrar en un instituto de Santa Coloma, de El Prat de Llobregat, de Cornellá, de l'Hospitalet de Llobregat (segunda ciudad de Catalunya en población), o de tantas otras poblaciones, y han intentado realmente calibrar el nivel de conocimiento de catalan y castellano entre los jovenes catalanes. Me pregunto si se han sentado en una terraza de la Rambla, de la Avenida Gaudí o del Port Olímpic y han observado como les resulta imposible hacerse entender en catalan por los camareros, y, sin ningún tipo de problema han cambiado el "cafè amb gel" por un "café con hielo", sin que les haya sentado mal la fría infusión. Me pregunto si realmente esa gente tiene alguna idea lingüstica en la cabeza, o son parasitos que se dedican a vivir DE la lengua, en vez de vivir POR la lengua. Y ya no hablo de la lengua catalana o la lengua castellana. Todas las lenguas son patrimonio de la humanidad, y bienaventurado el que conozca tantas como pueda. El monolinngüismo no es un derecho, e suna limitación, y no hablo de salidas al mercado laboral ni industria globalizada. Hablo de limitaciones mentales, que la capacidad de hablar y pensar en mas de una lengua nos hace mejores como personas y ensancha los limites de la tolerancia. No sñe si esta gente se ha dado cuenta alguna vez de que el castellano no es una lengua minorizada, sino que es una lengua mayoritaria que se proteje por si sola.

Señores, este es un mensaje claro y directo desde mi modesta posición de ciudadano cabreado:

No importa la cantidad de jerga pseudo-legal utilizen en su manifiesto, no importa que nos bombardeen con declaraciones tan vagas como "Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia", ni que intenten sembrar la discordia, ni que intenten sembrar las bases para una marginación del catalán partiendo de una ficticia persecución del castellano ("Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible
de las manifestaciones culturales en ella"). Todo esto, señores, lo único que hace es cubrirles de mierda, perdonen sus ilustrisimas el recurso soez, y demostrar que son ustedes un lastre contra la cultura, y que el dia que les fue dado el don de la palabra, les fue negado el don de saber cuando callarse, que viene siendo a veces muchísimo mas necesario.

Jo també vull ser un bon espanyol

La gente se hecha a la calle! Els de la roja bandejen en Luis Aragonés. Si senyors, aquests marrecs han salvat el país. Tothom corre cofoi amb banderes pel carrer. Si bé, un mosso fereix a un Urbano amb una bala de goma, i de resultes d'això li han d'amputar el braç. Petita invasió competencial, podriem dir, però a banda de petits incidents pràcticament absents a la prensa, l'eufòria és total. La selecció espanyola se situa al capdamunt de la classificació de la UEFA. Manolo el del Bombo es passeja per Viena cofoi, emetent el seu missatge joiós de paletisme ibèric arreu d'Europa i part de l'extranger. Petards al carrer, una verbena de Sant Joan extremadament prolongada. La bandera amb el brau oneja a les esquenes de patriotes orgullosos. Els meus veins canten el Cara al Sol amb una alegria que els omple d'orgull i nacionalisme ranci. Un cotxe passeja un aguilucho, residu de temps en que con franco se vivia mejor, i tota l'espinada ibèrica s'estremeix d'emoció. Senyors, 11 individus i els seus suplents respectius han aconseguit introduir més cops que els seus rivals una esfera de cuir dins un marc de fusta. Quin poder simbòlic, quina victòria moral.

No aniré d'intelectualoide elevat sobre les coses mundanes, he de reconèixer que m'agrada el futbol. Però no en fem un gra massa? Es que aquest pais comença a semblar la casa de la pradera per un cantó i pasión de gavilanes per l'altre, de debò. No hi ha vaga de transportistes, recessió econòmica internacional o crisi social que faci arrels prou profundes en la memòria per no ser esborrades pel triomf a l'Eurocopa. La victòria futbolística ha obert una nova etapa, ha estat un punt d'inflexió. Poc o res a veure hi deuen tenir els congressos nacionals dels dos partits principals, el PP i el PSOE. Els primers, arrelant-se cada cop més en l'odi cerval al que es diferent, al que no es uno, grande y libre, a tot al que dona símptomes de no anar dirigit i robotitzat per una suposada espanyolitat que es diria que ens ha d'unir a tots però que acostuma a fer tot el contrari. Els altres, sorpresivament, donant-me un motiu d'esperança política desde fa molt temps.

Que algu ho gravi sisplau. No crec que em senti dir això gaire sovint: M'agrada el que s'ha dit i fet en el congrés socialista. No perquè pensi que es complirà tot això del vot immigrant, de l'avortament, de la mort digne, i de la societat laica, sino perque ho han considerat prou positiu com per mostrar-ho de cara a la galeria. Almenys, hi ha un partit que considera que tot això son coses positives, anem avançant.

Evidentment, son detalls que passaràn desaparcebuts a la gran massa, i és aquesta, la gran massa, el problema, o el motor avariat d'aquest pais.

Jo també vull ser un bon espanyol, i tirar petards quan marca en Villa. Jo vull ser un bon Espanyol melanconiós del feixisme que ens deia a cadascú el que havia de fer. Jo també vull ser un neng sense preocupacions i que es consideri "muy amigo de los cataluñenses esos", i que la meva màxima meta a la vida sigui sortir de farra el dissabte. Jo vull emocionar-me veient jugar la Roja, i plorar quan guanyem la final de l'Eurocopa, i vull queixar-me quan guanyi el Zapatero, porque nos llevará a la ruina, i queixarme quan guanyi el Rajoy, porque este pais se va al agua, y no arribar-me a preocupar realment de quines diferències hi ha entre els dos partits, o no arribar-me a preocupar perquè la democràcia estigui pervertida, invertida, de tot menys investida pel poble, i qeu visqui en un pais bipartidista sord a les minories. O no preocupar-me pel pla bolonya, ni per la degradació del sistema educatiu, ni pel canvi necessari en la mentalitat de l'esser humà en general, que sembla que, no tan sols no arriba amb el canvi de segle, sino que s'allunya cada cop més de nosaltres. Jo vull ser un bon espanyol content amb el meu govern i el meu souet a fi de mes, i la meva xurri i les meves birres amb els colegues. Jo vull ser un bon espanyol content de que la imatge al estranger del meu país sigui el Manolo el Del Bombo, i el maltractament als animals, i la sangría, i les costes envaïdes per hotels que son avortaments contra l'estètica.

Jo, senyors, envejo al bon espanyol, perquè s'acontenta amb poc, o gairebé res. I el seu secret es que no sap ni el que te ni el que deixa de tenir perquè mai s'ha aturat a pensar en res que vagi més enllà del seu nas, si no es la selecció i la persecució del castellà a catalunya, o els 400 euros d'en Zapatero. Jo vull ser un bon espanyol, ho prometo. Seguiré practicant!

I sant torne-m'hi, que no ha estat res...

Si si, d'acord, començem un blog al març i el continuem al juliol, no semblem gaire tenaços, però problemes amb contrassenyes i examens i coses de la vida així ens han impedit omplir aquest blog de saviesa de la nostra tan peculiar i egocèntrica. Guai. Va, som-hi, que ara hi ha temps lliure.