Homes sense emprentes

Tinc l'obssessió, gairebé podriem dir la manía, que l'esser humà ha d'evolucionar. Que si, que molt bé, que ja casi curem el càncer, que l'estat del benestar i el triomf de la democràcia. T'hi cagues, resumint. Però no n'hi ha prou. Tot el món es mou en termes socio-econòmics, en correcció política i en txitxarel·los pidolant vots. I és això, el zenit de l'evolució? La meravella moral que suposa l'esser humà, un animal amb consciencia de si mateix, de l'univers, dels que l'envolten? Som això i prou?

Som una caixa d'eines sense manual d'instruccions. Ens accelerem desmesuradament amb descobriments que podrien salvar el mon i que, inexplicablement, sempre acaben fent-ne un lloc una mica pitjor. Busquem un ésser diví que ens digui com podem viure bé, i aquesta recerca ens acaba portant per norma general a la millor manera de matar-nos els uns als altres. Triem polítics, triem fronteres, triem models econòmics per poder viure mitjanament bé, el pacte social, que diriem, i l'únic que aconseguim són odis mutus, desacords, i en casos més extrems, guerres, dictadures, genocidis, repressions i monstruositats vàries.

La trista veritat, i com més hi penso més clar ho veig, es que el prototip d'home o dona occidental és un individu sense emprentes, sense trets que el caracteritzin, que no arriba mai a pendre consciencia de si mateix d'una manera raonable. És un problema molt profund i filosòfic, ho sé, qui soc jo per dir a ningú quina percepció ha de tenir de si mateix? Ningú, sospito, però aquest mon és així d'estrany, estic en el meu dret de dir-ho, i això es de les poques coses bones que tenim.

Quan arribava el segle XXI, llegia articles sobre el canvi d'era. S'acaba l'era de Piscis, deien, s'acaba l'era de les grans religions, s'acaba l'era en que l'home ha estat incapaç de pensar per si mateix, arriba l'era de l'home, arriba l'era de l'individu, arriba l'hora de que cadascú de nosaltres sigui un petit miracle en miniatura.

L'únic que veig és que cada dia més i més la nostra espècie neda en l'ignorància més egoista i cruel. Oblidem l'història, oblidem tot el que s'ha dit fins ara i intentem construir un nou segle sense fonaments, reneguem de tots el que s'ha fet o dit abans de nosaltres, i tot per pura mandra d'informar-nos. L'esser humà és l'animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Una, dues, tres, les que facin falta, però de debò algún dia pendre'm consciencia de que les coses han de canviar? Que així no anem enlloc? Que ens estem carregant al planeta i als seus habitants? Que això no pot ser, que s'ha d'acabar. Jo ja m'imagino, senyors astròlegs, que quan es parla d'un canvi d'era, no es poden esperar resultats en una dècada. Però m'esgarrifa pensar QUÈ haurà de passar perquè les coses canviin. Una altra guerra mundial? Un parell o tres de genocidis més? Alguna altra epidèmia mortal, a més de la SIDA, de la tuberculòsi i unes quantes més? No podem obrir els ulls, així, sense mes, una revelació profunda, un altre Maig del 68, no ho sé, el que sigui, per tal que no hagin de morir mes innocents per culpa dels essers humans que llisquen per la vida sense deixar cap petja, els que es consolen amb arribar a final de mes, de tots els homes i dones sense emprentes que no donen cap us a la seva vida, i nomes malgasten el viatge entre el bressol i la tomba.

Emancipeu-vos de l'esclavitud mental. Ningú excepte nosaltres mateixos pot alliberar les nostres ments.