Jo també vull ser un bon espanyol

La gente se hecha a la calle! Els de la roja bandejen en Luis Aragonés. Si senyors, aquests marrecs han salvat el país. Tothom corre cofoi amb banderes pel carrer. Si bé, un mosso fereix a un Urbano amb una bala de goma, i de resultes d'això li han d'amputar el braç. Petita invasió competencial, podriem dir, però a banda de petits incidents pràcticament absents a la prensa, l'eufòria és total. La selecció espanyola se situa al capdamunt de la classificació de la UEFA. Manolo el del Bombo es passeja per Viena cofoi, emetent el seu missatge joiós de paletisme ibèric arreu d'Europa i part de l'extranger. Petards al carrer, una verbena de Sant Joan extremadament prolongada. La bandera amb el brau oneja a les esquenes de patriotes orgullosos. Els meus veins canten el Cara al Sol amb una alegria que els omple d'orgull i nacionalisme ranci. Un cotxe passeja un aguilucho, residu de temps en que con franco se vivia mejor, i tota l'espinada ibèrica s'estremeix d'emoció. Senyors, 11 individus i els seus suplents respectius han aconseguit introduir més cops que els seus rivals una esfera de cuir dins un marc de fusta. Quin poder simbòlic, quina victòria moral.

No aniré d'intelectualoide elevat sobre les coses mundanes, he de reconèixer que m'agrada el futbol. Però no en fem un gra massa? Es que aquest pais comença a semblar la casa de la pradera per un cantó i pasión de gavilanes per l'altre, de debò. No hi ha vaga de transportistes, recessió econòmica internacional o crisi social que faci arrels prou profundes en la memòria per no ser esborrades pel triomf a l'Eurocopa. La victòria futbolística ha obert una nova etapa, ha estat un punt d'inflexió. Poc o res a veure hi deuen tenir els congressos nacionals dels dos partits principals, el PP i el PSOE. Els primers, arrelant-se cada cop més en l'odi cerval al que es diferent, al que no es uno, grande y libre, a tot al que dona símptomes de no anar dirigit i robotitzat per una suposada espanyolitat que es diria que ens ha d'unir a tots però que acostuma a fer tot el contrari. Els altres, sorpresivament, donant-me un motiu d'esperança política desde fa molt temps.

Que algu ho gravi sisplau. No crec que em senti dir això gaire sovint: M'agrada el que s'ha dit i fet en el congrés socialista. No perquè pensi que es complirà tot això del vot immigrant, de l'avortament, de la mort digne, i de la societat laica, sino perque ho han considerat prou positiu com per mostrar-ho de cara a la galeria. Almenys, hi ha un partit que considera que tot això son coses positives, anem avançant.

Evidentment, son detalls que passaràn desaparcebuts a la gran massa, i és aquesta, la gran massa, el problema, o el motor avariat d'aquest pais.

Jo també vull ser un bon espanyol, i tirar petards quan marca en Villa. Jo vull ser un bon Espanyol melanconiós del feixisme que ens deia a cadascú el que havia de fer. Jo també vull ser un neng sense preocupacions i que es consideri "muy amigo de los cataluñenses esos", i que la meva màxima meta a la vida sigui sortir de farra el dissabte. Jo vull emocionar-me veient jugar la Roja, i plorar quan guanyem la final de l'Eurocopa, i vull queixar-me quan guanyi el Zapatero, porque nos llevará a la ruina, i queixarme quan guanyi el Rajoy, porque este pais se va al agua, y no arribar-me a preocupar realment de quines diferències hi ha entre els dos partits, o no arribar-me a preocupar perquè la democràcia estigui pervertida, invertida, de tot menys investida pel poble, i qeu visqui en un pais bipartidista sord a les minories. O no preocupar-me pel pla bolonya, ni per la degradació del sistema educatiu, ni pel canvi necessari en la mentalitat de l'esser humà en general, que sembla que, no tan sols no arriba amb el canvi de segle, sino que s'allunya cada cop més de nosaltres. Jo vull ser un bon espanyol content amb el meu govern i el meu souet a fi de mes, i la meva xurri i les meves birres amb els colegues. Jo vull ser un bon espanyol content de que la imatge al estranger del meu país sigui el Manolo el Del Bombo, i el maltractament als animals, i la sangría, i les costes envaïdes per hotels que son avortaments contra l'estètica.

Jo, senyors, envejo al bon espanyol, perquè s'acontenta amb poc, o gairebé res. I el seu secret es que no sap ni el que te ni el que deixa de tenir perquè mai s'ha aturat a pensar en res que vagi més enllà del seu nas, si no es la selecció i la persecució del castellà a catalunya, o els 400 euros d'en Zapatero. Jo vull ser un bon espanyol, ho prometo. Seguiré practicant!